El pitjor és quan has acabat un capítol i la màquina d’escriure no aplaudeix

Orson Welles

 

És cert que escric moltes coses que queden al calaix o a la paperera, però, escric perquè em llegeixin. Quan considero que un escrit és digne de ser llegit, vull que em llegeixin, i com no, és molt important la crítica, l’opinió i el reconeixement dels lectors. Serveixin aquestes línies per agrair a totes aquelles persones que han contribuït a que escrigui i en particular a escriure Formigues a la platja.

Anem als orígens.

Els articles

A l’estiu de 2008 el meu amic Jordi Puiggrós director de l’Veu de l’Anoia va comentar que necessitava articulistes per al seu diari i em va animar a enviar-li algun. Al setembre del mateix any va sortir el meu primer article a la Veu. Mai havia estat tan il·lusionat. Gràcies a Jordi, vaig tenir l’oportunitat de publicar i això significava que gairebé per primera vegada algunes persones que ni tan sols em coneixien podien llegir les meves reflexions. Des d’aleshores he publicat més de noranta articles tots corregits per Cristina Roma. Gràcies Jordi i Cristina

Setmanes després de la primera publicació, un dissabte a la tarda, baixant pel carrer de Santa Caterina Encarna, una amiga de l’institut a la que feia molt temps que no havia vist, em va parar, em va saludar i em va preguntar molt estranyada si jo era el que havia escrit l’article de la Veu d’aquesta setmana. D’alguna manera m’estava dient amb una sinceritat aclaparadora que com una cosa tan bo podia haver sortit de mi. Va ser el primer elogi d’una lectora i un del millors. T’estimo Encarna.

I a partir de llavors s’anaven succeint els elogis als meus articles que m’animaven cada vegada més a escriure. Unes vegades era Pepe Cots, altres, Jesús Cerezo. Cada setmana que tocava publicar rebia la crítica d’algun dels dos. Era la meva petita recompensa. Gràcies amics.

No obstant això, hi ha alguns fets que mai oblidaré.

Recordo que estàvem sopant en una pizzeria italiana de la rambla quan Manel Pla em va comentar que havia llegit en veu alta un dels meus articles al seu fill. Uf! Què més elogi que aquest? Gràcies Manel,

Una altra vegada, Teo Romero em va trucar per telèfon, acabava de llegir un article basat en un escrit que havíem fet adolescents i em va dir: Ets un cabró, m’ha fet plorar. Gràcies Teo.

I com no, Josep Maria Torras i Payerol, una gran persona, intel·ligent i reflexiva a la qual no coneixia directament. Un dia em va dir que havia plorat amb un dels meus articles. Va ser el major afalac que qualsevol pot rebre. Gràcies Josep Maria

I què dir de Montserrat Muns? , Una companya de l’institut i la Universitat, a la qual feia més de vint anys que no veia, un dia em va escriure un correu elogiant algun dels meus articles. Em vaig quedar aclaparat i ple de felicitat. Gràcies Montse

I finalment María José que sense els seus ànims, el seu suport i les seves correccions no hagués pogut escriure ni una coma.

Sens dubte cada una d’aquestes persones em va animar a seguir escrivint i va ser quan vaig decidir en 2011 començar a escriure una novel·la.

 

La novel·la.

Escriure una novel·la és tremendament complicat.

El 2011 vaig coincidir en un ambient poc literari amb un gran lector i escriptor, en David García , gràcies David, no només per les llargues xerrades literàries sinó també per els teus ànims que em van impulsar a continuar amb els meus somnis.

Al setembre de 2011 vaig decidir apuntar-me a Novel·la I a l’Escola d’Escriptura de Barcelona de l’Ateneu Barcelonès, diuen una de les millors del món i jo no ho dubtaria. Va ser una gran classe. Vaig aprendre que escriure una novel·la és una tasca complicada però possible. Gràcies Maurici, el nostre professor per les teves indicacions i la teva elegància i gràcies als meus companys pels seus comentaris als meus primers esborranys: Iñigo, Emilia, Andrea, Rosa, Laura, Jordi, Mari Carmen, Olga i Magdalena, gràcies a tots.

El 2012 em vaig apuntar a Novel·la II. Va ser una gran experiència. No només vaig aprendre molt més sobre els mecanismes narratius a nivell teòric sinó que la gran riquesa d’aquestes classes era l’intercanvi d’impressions sobre els escrits. Us imagineu una discussió sobre com ha de ser un personatge que acabes de crear o millor sobre aquest final de capítol que queda fluix. Què dir de Mercedes Abad, una gran escriptora i millor professora. Gràcies per les teves indicacions i sobretot pel teu interès i la teva gran respecte que tenies sobre els teus alumnes i les seves novel·les. I també gràcies als comentaris de Conchita, Jesús, Jordà, Laura, Inés, Marion, Olga i Vanessa. Sense ells, la novel·la no hagués estat possible.

Gràcies també a Pepe Fuster, un lector molt exigent, gràcies per la teva generositat en les teves crítiques i també a Ani, a Lola, Olga altra vegada, a Carme, a Chiqui, ja Lourdes

Y a Dan Ortinez por el magnífico booktrailer y por último a la editorial, una pequeña pero inmensa editorial. Gracias WALRUS y gracias Gabriel y Nuria vuestro trabajo y a Ester por el gran diseño de la portada y la maquetación. Ellos siempre han estado a mi lado.

 

I a Dan Ortínez pel magnífic booktrailer i finalment a l’editorial, una petita però immensa editorial. Gràcies WALRUS i gràcies Gabriel i Núria vostre treball ja Ester pel gran disseny de la portada i la maquetació. Ells sempre han estat al costat meu.